Els germans Jakob (1785-1863) i Wilhelm Grimm (1786-1859) són coneguts universalment gràcies a la seva col·lecció de contes populars, Kinder- und Hausmärchen («Contes infantils i de la llar»), la primera edició de la qual va aparèixer entre 1812 i 1815, i la darrera de la qual, publicada l'any 1857, incloïa més de dos-cents textos, procedents de fonts orals en la seva majoria. L'interès dels Grimm per la tradició narrativa oral i el conte meravellós fou deguda a la influència de les idees de Herder sobre la poesia antiga com expressió del Volkgeist, «l'esperit del poble», i la distinció elaborada per Clemens Brentano i Achim von Arnim entre literatura popular i altres tipus de literatura. Brentano i Achim ja havien publicat entre 1803 i 1808 una antologia de la lírica popular alemanya —que re-escrigueren a la seva conveniència—, Des Knaben Wunderhorn, i la feina dels Grimm fou concebuda inicialment com un aplegament de materials destinat a ampliar-la.
Kinder -und Hausmärchen és només una part de l'ingent obra individual i col·lectiva dels Grimm, obra que va deixar una petja profunda en la fundació de la germanística i el desenvolupament de la lingüística. Filòlegs i medievalistes, els Grimm passaren la major part de la seva vida com a bibliotecaris i professors, primer a Kassel i després a les universitats de Gottingen i Berlin. A més de les revisions i addicions successives a Kinder -und Hausmärchen, que recaigueren amb el temps en Wilhelm, la seva estreta col·laboració va prosseguir després de 1812 amb altres treballs imbuïts de la mateixa voluntat romàntica de recuperació del passat: Altdeutsche Wälder (1813-1816), que inclou escrits diversos sobre lingüística, folklore i literatura medieval; Lieder den Alte Edda (1815), el primer volum d'una edició de les Edes, que romandria incompleta; Der arme Heinrich (1815), edició comentada del romanç del poeta medieval suau Hartmann von Aue; Deutsche Sagen (1816-1818), una compilació crítica de llegendes germàniques històriques i locals; i l'estudi introductori i la traducció de la recopilació de Thomas Crofton Croke Fairy Legends and Traditions of the South of Ireland (1825). Durant la dècada de 1830, emprengueren la monumental empresa comuna de confegir un diccionari alemany, Deutsches Wörterbuch, en el qual treballaren fins al final del seus dies i deixaren inacabat a la lletra F. La continuació del diccionari fou possible mitjançant la col·laboració de generacions successives de germanistes i l'obra va culminar-se l'any 1960. En paral·lel a aquesta obra conjunta, cadascun dels germans va dur a terme importants treballs pel seu compte. Mentre les investigacions de Wilhelm es centraren en l'edició i la crítica de textos literaris, Jakob va ocupar-se del dret i, sobre tot, la història de la llengua i la mitologia. Entre les obres principals de Wilhem és destacable Die deutsche Heldensage (1829), un índex de noms i temes heroics que s'esmenten en la literatura i l'art des del segle VI fins al segle XVI, acompanyat de varis estudis sobre les sagues. Per la seva banda, Jakob va publicar entre 1819 i 1837 quatre edicions de la seva gramàtica alemanya, Deutsche Grammatik, que fou cabdal per al naixement del mètode comparatiu i on va intentar descriure el conjunt de les relacions entre les llengües germàniques i les seves fases d'evolució històrica, del gòtic a l'alt alemany modern.
Ben aviat, Kinder -und Hausmärchen va entrar a formar part del cabal de la literatura infantil, una literatura que tenia tot just mig segle d'existència i comptava amb un públic creixent entre la burgesia, tal vegada seguint un camí allunyat de la intenció primigènia dels Grimm, que havien començat el projecte amb una barreja de motivacions intel·lectuals i patriòtiques, i s'havien centrat al principi en l'estudi de les variacions dialectals. Tanmateix, el nacionalisme romàntic, la fidelitat al medi burgès i el didactisme dels mateixos Grimm foren responsables en gran mesura d'aquest encasellament. En la convicció herderiana que la compilació era un vehicle per a rescatar de l'oblit una suposada cultura popular nacional i transmetre-la al públic culte —idea que fou compartida per molts folkloristes durant el segle XIX—, publicaren els contes en alemany estàndard, traduint gairebé tots els dialectalismes de les fonts originals, i alteraren de manera progressiva els trets d'aquestes que estaven en contradicció amb els gustos literaris o les pràctiques socials i culturals dominants. Ja en el pròleg de la segona edició (1819) manifestaven obertament que havien suprimit «qualsevol expressió inconvenient per als nens» i una comparació de les edicions successives mostra el pes cada vegada major de criteris extra-filològics i extra-històrics. En vida, els Grimm publicaren 17 edicions dels contes, cadascuna diferent de les altres. Set d'aquestes edicions, publicades entre 1812 i 1857, l'anomenada «edició major», consistiren en els contes complets més un extens aparell crític. Els canvis d'una edició a l'altra foren notables: el nombre de contes va créixer, els continguts variaren —alguns contes s'ometeren, se n'inclogueren d'altres— i els textos sofriren modificacions nombroses, a vegades de manera repetida. Les deu edicions restants, publicades entre 1825 i 1858, l'anomenada «edició menor», contenien només una selecció de cinquanta contes amb il·lustracions del germà menor, Ludwig Emil Grimm, i estaven dirigides clarament a l'incipient i lucratiu mercat editorial infantil. La troballa a principis de la dècada de 1920 d'una versió manuscrita de quaranta-nou contes sense corregir, versió que havia estat abandonada al monestir alsacià d'Olenberg i provenia de l'aplegament original de materials realitzat l'any 1810 per a Clemens Brentano, va permetre afegir una nova anella a aquesta cadena de transformacions. En general, els elements eròtics i anti-autoritaris s'eliminaren o suavitzaren, i s'intentaren presentar arquetipus morals i socials que no fossin ambivalents, consistents amb els valors religiosos i patriarcals de la societat de l'època; l'estil va unificar-se, eliminant-ne els vulgarismes, embellint-lo amb adjectius i diàlegs, i afegint-hi refranys i proverbis. Encara més, en l'afany de proveir d'una major claredat a la trama, s'introduïren motius explícits per a justificar algunes accions o s'inseriren repeticions simètriques d'accions per tal d'emfatitzar les connexions de la seqüència d'esdeveniments dins de la narració.
Aquestes i altres consideracions, com les relatives a l'àmbit geogràfic reduït d'on provenien els informants —majoritàriament de la regió de Hesse—, al fet que molts no foren camperols, sinó parents i persones acostades que pertanyien a la burgesia, o la influència gens menyspreable de les fonts escrites —a fos per mitjà dels mateixos informants o directa amb la inclusió de nous contes a partir de l'edició major de 1819, entre els quals n'hi havia trets de Perrault—, desmenteixen la llegenda decimonònica, encara viva, dels germans Grimm recorrent racons allunyats de l'Alemanya rural a la recerca de contes i llegant la seva transcripció literal a la posterioritat. Malgrat tot, la seva pretensió de reproduir les fonts orals de les quals es serviren, encara que fos incorporant-hi canvis estilístics, temàtics i formals per tal d'atreure el públic burgès, i la seva aproximació als contes populars com artefactes representatius d'un continu més ampli en l'espai i en el temps, en una època on es creia que ni tan sols mereixien ser impresos, fou el punt de partida dels estudis moderns sobre el folklore literari.
La recepció a la resta d'Europa va començar pocs anys després de la primera edició alemanya i va realitzar-se al principi a partir d'antologies de l'edició major. En els anys 1816 i 1821 es publicaren dues traduccions al danès, a les que va seguir una traducció al neerlandès l'any 1823. Entre 1823 i 1826 va aparèixer una altra antologia traduïda per Edgar Taylor a l'anglès, traducció que fou recomanada amb entusiasme per sir Walter Scott, recopilador a la seva vegada de balades. Una versió francesa anònima, realitzada a partir de la traducció anglesa de Taylor, fou publicada per l'impressor August Boulland l'any 1824. Durant les dècades següents, es multiplicaren les traduccions fetes a partir de l'edició menor i, sobre tot, les adaptacions. A l'Estat Espanyol, la recepció va ésser més tardana: els contes es popularitzaren en castellà a partir de les adaptacions anònimes publicades per l'impressor Saturnino Calleja a la dècada de 1880, i Carles Riba va dur a terme una primera traducció al català entre 1919 i 1921. La traducció i l'adaptació dels contes de Grimm va contribuir d'una manera decisiva a l'emergència del conte popular com a gènere literari. Per una banda, va inspirar directament a altres autors, que els prengueren com a model —es traduccions daneses, per exemple, foren determinants en la concepció de l'obra de Hans-Christian Andersen—. Per l'altra, al realitzar-se mitjançant estratègies de naturalizació, exclusio i re-escritura que volien adequar-los a la cultura receptora, va produir una major demanda lectora del gènere, demanda que fou satisfeta aleshores amb noves traduccions d'altres contes o la publicació de contes autòctons. Al mateix temps, aquesta adequació va tenir l'efecte de crear un corpus textual que era diferent en alguns aspectes de les edicions alemanyes originals. A mesura que les traduccions i les adaptacions respongueren cada vegada més a les exigències editorials de promoure el mercat en creixement de la literatura infantil —i l'imaginari de la societat burgesa adulta sobre la infància—, el cànon internacional dels contes de Grimm va allunyar-se progressivament del cànon llegit a Alemanya i va caracteritzar-se per la selecció de contes amb final feliç, desplaçaments argumentals que expurgaven els trets que es jutjaven inacceptables socialment —com la supressió d'escenes violentes o cruels que els Grimm havien conservat—, o la dependència de les il·lustracions. En l'actualitat, aquest corpus és enorme. A les edicions alemanyes i les traduccions en els formats més diversos a més de cent llengües cal sumar-hi incomptables adaptacions, versions escolars i noves variants contemporànies. Per mitjà d'aquest procés de mediacions complex, la seva presència en la història de la lectura ha estat tant persistent que W. H. Auden va afirmar que «entre els escassos llibres indispensables [...] en els quals la cultura occidental es pot reconèixer —és a dir, si excloem el geni nacional de pobles particulars com il·lustren els casos de Shakespeare i Dant—, no és exagerat dir que aquests contes es situen a la vora de la Bíblia en ordre d'importància».
Der Froschkonig oder der eiserne Heinrich és un dels textos que ja figuraven a la versió manuscrita de 1810 i que els Grimm mantingueren fins a la darrera edició, encara que va sofrir diverses revisions. Una variant addicional del relat, que apareixia en el volum segon de la primera edició (1815), titulada Der Froschprinz, va descartar-se en les edicions següents. La font oral va ésser probablement un parent de Dortchen Wild, la muller de Wilhelm Grimm. Segons la tipologia Aarne-Thompson —la classificació comparativa que agrupa en quatre categories els contes populars, subdividides a la seva vegada per afinitat de motius en més de dos mil grups—, pertany al tipus 440, del qual existeixen diverses variants europees i asiàtiques, i on es produeix una promesa de matrimoni no complerta entre una granota i una donzella o un donzell, la reclamació de la promesa per part del pretendent, i la transformació posterior de l'amfibi en humà. La traducció inèdita que aquí presentem és el fruit d'un esforç col·lectiu realitzat per un grup d'alumnes de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona sota la direcció del professor Joan Fontcuberta, i s'ha dut a terme seguint la versió íntegra del conte tal com va publicar-se a l'edició major de 1857. (S)
|
