M'he enfilat dalt de tot de la muntanya
per parlar amb mi mateix. Ja saps,
del present, del futur.
Assolellant-me,
he tingut la prerrogativa
de veure a venir moltes coses.
Deu ser per les olors de terra
i mar distant que em conhortaven.
Deu ser pels cants d’ocell. Deu ser
pels trens. Deu ser per la grandesa
d’aquestes vistes?
Al
batent
del sol he deixat córrer la mirada
i he comprès els meus límits i que un cúmul
d’assumptes em destorben. Que em distrec
amb punts de llum exigus. Que consagro
la no-immortalitat al no-fer-res.
Que sento un xiuxiueig a les entranyes.
No dic res i el món que m'envolta
d'improvís em fa seu i se m'enduu.
M’alleugereixo. Em torno foliífer,
i també puc fer flors. M'agrada,
del cim estant, la contemplació
sobrehumana dels dominis.
Però, més tard, em tocarà
baixar a la plana, de retorn
amb els meus, i llavors, com si tal cosa,
tornaré a fer com cada dia,
malbaratant temps i recursos. |
5
10
15
20
25 |