A Ezra Pound
il miglior fabbro.
I. L'ENTERRAMENT DELS MORTS
El més cruel dels mesos és l'abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L'hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs.
L'estiu ens sorprengué caient amb im ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hotgarten,
i vam beure cafè i xerràrem una hora.
Bin gar Keine Russin, stamm'aus Litauen, echt deutsch.
I quan érem infants, l'arxiduc cosí meu
se'm va endur a passejar amb son trineu.
En veure'm espantada, ell va dir-me: «Maria,
Maria, arrapa't fort!» I cap a avall!
A les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l´hivern me'n vaig cap al Sud.
Quines arrels s'arrapen,
enmig d'aquestes pètries escombranes? Fill de l´home,
tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. Només saps
que allà hi ha un munt d'imatges rompudes
on bat el sol. I l'arbre mort no protegeix,
el cant del grill no alleuja, del roc no brolla aigua.
Sota d'aquesta roca vermella només hi ha ombra,
(oh vina sota l'ombra de la roca vermella!)
i et mostraré quelcom molt diferent
de la teva pròpia ombra que et segueix al matí
o de l'ombra que s'alça a cercar-te, a ranvespre.
Et mostraré la por en un grapat de pols.
Frisch weht der Wind
der Heimat zu
mein Irisch Kind,
Wo weilest du?
«Fa un any em vas donar jacints per primer cop;
em digueren la noia dels jacints.»
—Però quan, tard, tomàrem del jardí dels jacints,
tu en duies un braçat, tos cabells eren molls...
Jo romania mut, amb els ulls entelats,
ni viu ni mort, i sense saber res,
contemplant el silenci dins el cor de la llum.
Oed' und leer das Meer.
Madame Sosostris, famosa pitonisa,
tenia un refredat, malgrat això.
És la dona més sàvia d'Europa, diu la gent,
amb les iniques cartes a la mà. Aquesta carta
és la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es negà.
(Aqueixes perles foren els seus ulls, Oh mireu!)
Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques,
la dama dels destrets.
Ara apareixen l'home del tres de bastos, La Roda
i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc
És quelcom que ell s'amaga a l'esquena i no veig.
On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l'aigua.
Veig un tropell de gent giravoltant.
Oh gràcies! Si veieu l'estimada senyora
Equitone digueu-li que jo, personalment, li portaré l'horòscop.
En els temps que vivim no es pot badar.
Oh Ciutat Irreal,
sota la boira grisa d'una albada d'hivern
tanta gent s'arruava devers el Pont de Londres
que mai no hauria dit que la mort s'endugués tanta gentada.
Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara,
i cada home clavava els ulls davant sos peus.
D'antuvi, carrer amunt; després ve la baixada
de King William Street, que és on Saint Mary Woolnoth
deixa caure les hores amb un fúnebre so
a les nou, al final de la darrera campanada.
Allà, en veure mi amic, vaig cridar-lo: «Tu, Stetson!
Tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae.
Ha florit ja el cadàver que vas plantar al jardí?
Treurà flors, aquest any? L'ha malmenat el rou?
Fes fora d'allà el Gos, aquest amic dels homes,
si no vols que altre cop te'l desenterri!
Tu, hypocrite lecteur! — mon semblable — mon frère!»
II. UNA PARTIDA D'ESCACS
La cadira on estava asseguda brillava
talment un tron brunyit, on el mirall
era aguantat per peus fets de raïms forjats
des dels quals s'abocava un Cupidó daurat
(a prop n'hi havia un altre tapant-se els ulls amb l'ala)
duplicava les flames dels canalobres de set braços
que abocaven sa llum per damunt de la taula,
barrejant-se amb l'esclat viu de les seves joies
escampades a dins dels estoigs de setí.
En els flascons d'ivori i cristall policrom,
destapats, espiaven sos cars i estranys perfums,
ungüents, líquids, pòlvores —torbant, inquietant
i ofegant els sentits amb les seves sentors—;
pujaven somoguts per l'aire que venia
del finestral, nodrint les afuades flames,
projectant la fumera per les laques
i animant els motius del trespol artitzat.
Grans troncs llançats pel mar i patinats de coure
flamejaven verd i taronja dins son marc de pedra acolorida,
on en una llum trista nedava un acunçat dofí.
Damunt de la repisa —talment finestra oberta
a una escena silvestre— figurava
la metamòrfosi de Filomela,
que fou tan rudament forçada pel rei bàrbar.
Allà, encara, s'oïa la veu inviolable
del rossinyol omplint tot el desert,
i encara sanglotava, i encara persegueix el món
«Tiu Tiu», d'oïdes brutes.
I altres soques de temps marcit parpellejaren
damunt les parets; formes d'esguard atònit,
blegades, inclinant-se, imposant el silenci
a la cambra tancada.
S'oí un soroll de passos a l'escala.
A la llum de la llar, sota el raspall, els cabells d'ella
caigueren en espurnes,
brillaren en paraules i restaren quiets i asprívols.
«Tinc els nervis de punta, aquesta nit! De punta!
Oh queda't amb mi! Parla'm! Sempre estàs callat! Parla!
En què estàs pensant, ara? En què penses? En què?
No sé mai en què penses. Penses, penses...»
«Què és aquest bruit que sento?»
El vent sota la porta.
«Què és aquest soroll, ara? Què fa el vent?»
No res, com sempre. Res.
«No
saps res, no veus res? Realment, no recordes
res?»
Recordo
que aqueixes perles foren els seus ulls.
«Vius o no? No hi ha res dintre el teu cap?»
Però
O O O O aquest jazz shakespeaherià —
És tan elegant,
tan intel·ligent.
«I ara, doncs, què faré? Sí, què faré?
Sortiré tal com vaig, aniré a passejar
així, amb els cabells solts. I què farem demà?
Què farem sempre?»
A les deu en punt, aigua
calenta, i a les quatre, si plou, el cotxe clos.
I després jugarem una partida
d'escacs, cansant els ulls sense parpelles, esperant
sentir trucar a la porta.
Quan el marit de Lil fou desmobilitzat, jo vaig dir
—oh jo no gasto embuts!— li vaig dir, doncs, ben clar
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
Ara que l'Albert torna, empolaina't un xic.
Ell et preguntarà què has fet amb els dïners
que et va donar perquè t'arreglessin les dents. Jo ho vaig sentir.
Fes-te'l arrencar, Lil, i compra't una dentadura,
va dir, no em fa cap goig mirar-te, a fe de Déu!
A mi tampoc, vaig dir. Pensa en el pobre Albert.
Són molts quatre anys de mili, i ara vol divertir-se.
Si no ho fa amb tu, vaig dir, ho farà amb altres dones.
Altres dones, féu ella. Per què no, vaig dir jo.
Ja sé, doncs, a qui hauré d'agrair-ho, digué, fitant-me.
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
Si això no et plau, va dir, ja pots anar a passeig.
Altres hi sucaran, si tu no en saps.
Però si l'Albert guilla, per tu faràs, ja ho saps.
No te'n dónes vergonya, vaig dir-li, de semblar tan vella.
(Només té trenta-un anys.)
Ai, no és per culpa meva, contestà, apesarada,
sinó d'aquelles píndoles que vaig prendre per a avortar.
(N'havia tinguts cinc, i en posar al món el Jordi per poc s'hi queda.)
No serà res, va dir-me el farmacèutic,
però des d'aleshores ja no he estat la mateixa.
Ets un estaquirot, vaig contestar-li.
Bé! Si l'Albert et busca, què pots fer-hi, vaig dir-li.
Si no vols tenir fills, per què et vares casar?
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
Aquell diumenge Albert no s'havia mogut de casa i tenien pernil fumat
em convidaren a sopar, perquè tastés el per...
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
AFANYEU-VOS SI US PLAU JA ES HORA
Bona nit, Bill. Bona nit, Lou. Bona nit, Mary. Bona nit.
A reveure! Bona nit.
Bona nit, dames. Bona nit, dames gentils, bona nit, bona nit...
III. EL SERMÓ DEL FOC
El dosser del riu s'ha romput: els darrers dits de fulla
s'arrapen i s'enfonsen a la ribera humida.
Sigilós, el vent creua la terra entenebrida. Les nimfes són fora.
Flueix suau, dolç Tàmesi, fins que acabi el meu cant.
El riu ja no carria botelles buides, llosques,
capses de cartró, mocadors de seda o altres testimonis
de nits d'estiu. Car les nimfes són fora.
Sos mandrosos amics, els hereus rics de l'urbs...
Són fora i no deixaren llur adreça.
A la riba del Leman vaig asseure'm, plorant...
Flueix suau, dolç Tàmesi, fins que acabi el meu cant,
flueix suau, dolç Tàmesi, car parlaré breu i baix.
Però darrera meu, dintre l'aire gelat,
sento un bruit d'esquelets i de rialles descarnades.
Una rata s'esllavissà entre l'herbei,
arrossegant son ventre llefiscós per la riba,
i jo estava pescant a l'ombrívol canal,
una tarda d'hivern, rera la fàbrica de gas.
Pensava en el naufragi del rei, el meu germà,
i en la mort del meu pare, ocorreguda abans.
Blancs cossos nus abandonats en unes golfes seques,
fregats sols per les potes de les rates, any darrera any.
Però darrera meu, adesiara, sento
botzines i motors que duran Sweeney
a casa la senyora Porter, en arribar la primavera.
Oh la lluna brillà damunt la senyora Porter
i damunt de sa filla
es renten els peus amb gasosa
et O ces voix d'enfants, chantant dans la coupole!
Tuit tuit tuit
jag jag jag jag jag jag
tan rudament forçada.
Tereu.
Oh Ciutat Irreal!
Sota la boira espessa d'un migdia hivernal,
un tal senyor Eugenides, el mercader d'Esmirna,
sense afaitar, plena la butxaca de panses
C. i. f. Londres: documents a la vista
en un francès molt democràtic
va invitar-me a dinar a l'hotel Cannon Street
i a passar la fi dé setmana al Metropol.
A l'hora violeta, quan els ulls i l'esquena
s'alcen de l'escriptori, quan els motors humans esperen
com un taxi que espera, bategant,
jo, Tirèsias el cec, bategant entre dues vides,
vell amb arrugats pits de femella, jo puc veure,
a l'hora violeta, l'hora que s'arrossega cap a casa
i mena el mariner devers la seva llar,
i la mecanògrafa arriba, a l'hora del te, a casa seva,
i despara la taula de l'esmorzar, i encén
l'estufa i es disposa a obrir pots de conserva.
Fora de la finestra, perillosament pengen
ses combinacions, que besa el sol morent.
Al sofà (de nit fa de llit) hi ha amuntegats
mitges, sostenidors, camises i pantofles.
Jo, Tirèsias, un vell de pitrera arrugada,
vaig percebre l'escena, vaig veure el que vindria —
jo esperava, també, l'hoste previst.
El jove de carboncle arriba, dependent
d'una petita agència, molt segur d'ell mateix,
un trapella roí que porta el seu aplomb
com un milionari de Bradford duu el copalta.
Cert, l'hora era propícia. Tal com ell esperava,
acabat el sopar ella es trobava cansada,
avorrida, i ell tracta d'excitar-la amb carícies
que ella no repel.leix ni tampoc no desitja.
Vermell i audaciós, ell es llança a l'assalt;
ses mans exploradores no troben resistència;
la seva vanitat no necessita paga,
i àdhuc li plau la indiferència d'ella.
(I, quant a mi, Tirèsias, vaig preveure, sofrir,
tot el que esdevingué en aquell sofà o llit;
jo, un home que va seure arran dels murs de Tebes,
jo, que m'he passejat entre els morts més anònims.)
Ell atorga un final bes protector
i baixa a les palpentes les obscures escales...
Ella es gira a mirar-se un moment al mirall,
recorda vagament l'amant que se n'ha anat;
el seu cervell formula un pensament boirós:
«Vaja! Ja hem enllestit! S'ha acabat, quina sort!»
Quan una dona bella comet una follia així
i després torna a trobar-se sola a la seva cambra,
allisant-se els cabells amb un gest automàtic,
sempre acaba posant una placa al fonògraf.
«This music crept by me upon the waters»
pujant el Strand, devers Queen Victoria Street.
Oh Ciutat, ma Ciutat, a vegades m'aturo
a escoltar prop d'un bar de Lower Thames Street
la dolça queixa d'una mandolina
i la gresca i el bruit que fan a dins,
on els pescadors, al migdia, mandregen: on els murs
de Magnus Màrtir serven
l'inexplicable esclat blanc daurat de Jònia.
El riu sua
oli i quitrà
les barcasses s'acosten
amb la maror
veles roges
amples
a sotavent, es gronxen sobre els feixucs pals
les barcasses ensorren
troncs a la deriva
cap a Greenwich
enllà de l'Illa dels Gossos
Weialala leia
Weialala leia
Elizabeth i Leicester
remant
la proa era
una conca daurada
vermell i or
cobrien ambdues ribes
el vent del sudoest
s'endugué riu avall
les campanades
torres blanques
Weialala leia
Weialala leia
«Tramvies i arbres polsosos.
Si, Highbury em va fer. Richmond i Kew em van desfer.
Prop de Richmond, jaguda a la canoa,
vaig aixecar les cames.»
«Tinc els peus a Moorgate i el cor dessota els peus.
Un cop llesta la cosa, ell, sanglotant,
em va prometre començar de nou.
No li vaig contestar. Com podria blasmar-lo?»
«A les sorres de Margate
no puc relacionar
res amb res.
Ungles trencades de les mans brutes.
Ma família, pobra gent que no espera
res.»
la la
Llavors vaig anar a Cartago
cremant cremant cremant
Oh Senyor tu m'arrenques
Oh Senyor tu arrenques
cremant.
IV. MORT PER L'AIGUA
I Flebas el Fenici, un mort de quinze dies,
va oblidar l'aliret de les gavines, la ressaca
i les pèrdués i els guanys.
Un corrent submarí
féu sospirs dels seus ossos. Aixecant-se i caient,
travessà les etapes dels seus anys vers la jovenesa
i es ficà al remolí.
Pagà o jueu,
tu que duus el timó i mires devers sobrevent,
pensa en Flebas que adés fou gallard i alt com tu.
V. ALLÒ QUE VA DIR EL TRO
Després de la claror de les torxes sobre els rostres suats
després del silenci blanc en els jardins
després de l'agonia en paratges de pedra
ploralles i desori
presó i palau i reverberació
de tro vernal a les llunyanes serres
aquell que abans vivia ara ja és mort.
Nosaltres que érem vius ara ens estem morint
amb un xic de paciència.
En aquest lloc no hi ha aigua sinó roques
roques eixutes i el camí polsós
el camí en zigazaga cap a dalt de les muntanyes
la muntanya rocosa que no té aigua
si en tingués ens aturaríem i beuríem
entre roques un hom, no pot aturar-se o pensar
la suor s'ha assecat i els peus trepitgen sorra
si hi hagués aigua entre les roques
muntanya morta boca de dents corcades que no pot escopir
aquí un hom no pot jeure ni seure ni estar dret
ni tan sols hi ha silenci en aquestes muntanyes
només hi ha el tro eixorc, sec, sense gota de pluja
només rostres vermells de menyspreu que botzinen
a la llinda de cases de fang esquarterat
Si hi hagués aigua
I gens de roca
si hi hagués roca
i també aigua
una deu
una font entre les roques
si almenys hi hagués remor d'aigua
no la cigala
ni l'herba seca cantant
sinó remor d'aigua sobre una roca
allà on la griva canta entre els pins
drip drop drip drop drop drop drop
però no hi ha aigua
Qui és aquest tercer que duus sempre al costat?
Compto: només som dos, només som tu i jo, junts
però quan miro enllà de la polsosa ruta
sempre veig que hi ha algú altre al costat teu
porta una capa fosca, encaputxat.
Poc podria dir jo si és un home o una dona
— Oh qui és aquest que duus sempre al costat?
Què és aquest bruit que sona molt enlaire
gemec de parteratge
què són aqueixes hordes de gent encaputxada que travessen
planures infinites, caient sobre terra esberlada
presonera de llisos horitzons
què és aquesta ciutat al cim de les muntanyes
esquerdes, reformes, incendis en l'aire violeta
i toires que s'esfondren
Jerusalem Atenes Alexandria
Viena Londres
Irreals.
Una dona estirà sa bruna cabellera
i tocà musicals murmuris en aqueixes cordes
i les rata-pinyades amb rostres infantívols
xiulaven, aletejant, en l'hora violeta
i caigueren avall d'una negra muralla
i enlaire, capgirades, es besllumaven torres
d'on queien batallades d'hores reminiscents
i cants de buides cisternes i pous secs.
En aquesta esbotzada cova enmig de les muntanyes,
a la dèbil claror de la lluna, els brins canten
damunt runes de tombes, entom de la capella
la capella deserta on només viu el vent
no hi queda cap finestra i les portes es gronxen
les piles d'ossos secs quin mal podrien fer.
Només un gall s'alçava clavat dalt el cimbori
qui qui riquí qui qui riquí
en un llampec. Una ràfega humida
porta la pluja.
Ganga estava enfonsat i les lànguides fulles
esperaven la pluja, mentre els núvols ombrívols
es congriaven, lluny, damunt de l'Himavant.
La selva s'ajupí, feixuga de silenci.
Llavors el tro digué
DA
Datta: què hem dat nosaltres?
Amic, tota la sang que s'acumula al cor
l'afrós atreviment d'un instant de feblesa
que un segle de prudència no pot rescabalar
per això, únicament, nosaltres hem viscut
per això que no consta en els obituaris
ni en els records que drapa la benèfica aranya
ni en els segells que el flac procurador
trenca en les nostres cambres solitàries.
DA
Dayadhwam: vaig sentir grinyolar
la clau al pany, un cop, sí, únicament un cop
i pensem en la clau, cadascú en sa presó
està pensant en la clau, confirmant sa presó
però quan ve la nit, una etèria remor
fa reviure un instant un Coriolà fet malbè
DA
Damyata: el vaixell obeí,
alegre, la mà destra amb la vela i el rem
el mar estava en calma i ton cor hauria respost,
alegre, la requesta, bategant mansament
a les mans directores
Assegut a la riba,
pescava, amb la plana àrida rera meu
Posaré almenys en ordre les meves heretats?
El pont de Londres s'esfondra, s'esfondra, s'esfondra
Poi s'ascose nel foco che gli affina
Quando fiam uti chelidon —Oh oronell, oronell
Le Prince d'Aquitaine à la tour abolie
He aguantat més ruines amb tots aquests fragments
Why then Ile fit you. Hieronymo's mad againe.
Datta. Dayadhwam. Damyata.
Shantih shantih shantih.
|
