L'àngel de la terra:
He vist la foguera de la teva sang
i sento el redoble de mort repentina
de ton cos
contra el tambor de la terra calcinada.
Que ningú no toqui —ni amb mans amoroses—
el teu fred silenci. L'ombra de mes ales
verdes será la llum del teu repós
eternal.
Que ningú no toqui —ni amb mans amoroses—
ton silenci abans que llargues garlandes,
fetes d'arrels i de llamps, puguin cenyir
el teu front.
L 'herba:
Que ningú no el toqui
si no és amb llàgrimes.
Vol tèbia rosada
sa oberta fredor.
L'àngel de la terra:
Que ningú no el toqui
ni amb mans amoroses.
Els xiprers:
Arbres de branca amagada
venim a dansar en rotllana.
No podem plorar-te fulles
ni donar-te una besada,
però ens unim en muralla
per lliurar-te del taüt
i del marbre d'una làpida.
L'herba:
Roses vermelles s'obren als horitzons:
efímeres brotades, flors dels canons.
Els xiprers:
Arbres de branca amagada
—com pals de vela plegada—
venim a dansar en rotllana
i a fer-te d'alta muralla.
Cadascún serà una llança
dintre la tarda morada.
L 'herba:
Roses negres oscil.len als horitzons:
flors sinistres de la boca dels canons.
Les endolades:
¿On jeu la vida abatuda,
la verda espiga segada
en camp de glòria futura?
Trenca't, muralla, en finestres
on càpiga l'estatura
del nostre dolor que canta.
Som com la fruita madura
d'un arbre sense brancatge.
L'àngel de la terra:
Obre, vent, a cada pena,
una porta d'esperança
Les endolades:
Per sempre els parpres se t'han clos,
per sempre t'és inútil l'aire,
per sempre raïm espremut,
per sempre boca segellada,
per sempre sol trist de record.
L'herba:
Roses vermelles s'obren als horitzons:
efímeres brotades, flors dels canons.
Les endolades:
Cos de verge primavera,
roja ànima de balada,
cor de campanes enceses
curull de camins de bondat:
¿què direm de ton absència,
nosaltres, gàrgoles tràgiques,
a la llum que t'admirava
i les proes que floreixen?
Per rutes al.lucinades
anem deixant invisibles
rastres d'amargues certeses,
sembrant rictus indelebles
i apoteosis de vels.
S'estremeixen sols i núvols
en els cels profunds dels somnis,
els vents esquinçen crepuscles
delirants.
Ferida de lluna irada
l'aigua del riu es detura
en dòcils fantasmes d'alba
sobre els erms...
Els xiprers:
Porteu-li, el dia de la pau,
l'últim fanal velat de blau.
Les endolades:
Ja no tems urpes de pluja
ni pol.len d'aurora
ni espases de sol.
Ja comença la victòria
lenta dels teus òssos
a cercar endebades
iris als pous dels teus ulls.
L'herba:
A la roca de ton pit
ai! quina font de clavells
tendres ha eixugat la mort.
Les endolades:
Et portem escumes de mediterrània
i neus de cims purs i silenciosos,
llargues melangies d'arades polsoses,
ánimes de rius, campanes i encluses,
esperes de núbils gràvides d'enyor,
fum adormissat en lentes anells,
ombres d'olivera sobre terra eixuta,
panotxes de sol i gemmes de fornal,
corones de pluja i brancs de llampecs,
garbes d'esperança, alirets de joia
i feixos de dol...
Els xiprers:
I becs d'aloses mortes
i punxes d'atzavara!
L'àngel de la terra:
Romans dempeus, heroi, dintre l'eterna pàtria,
invencible en la fonda memòria de les ànimes,
lluminós i concret damunt l'espai humà
de l'esperit. Oh, mira: la mel de les edats
devora teu circula, les àligues aixequen
ses ales triomfals sota els teus ulls oberts.
Et poso una oreneta dins cada cartutxera
i una rosa vermella a la petita boca
del teu fusell romput...
|
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
55
60
65
70
75
80
85
90
95
100
105 |