El poeta Agustí Bartra, com tants d'altres, va travessar els Pirineus el febrer de 1939 camí d'un exili ben incert. Després d'estades més o menys fugaces als camps de concentració del sud de França, a Roissy-en-Brie, a la República Dominicana i a Cuba, acaba establint-se a Mèxic, país que l'acull l'agost del 1941 i on resideix (excepte algunes temporades als Estats Units) fins al retorn definitiu a Catalunya el gener de 1970.(1) L'activitat literària de l'escriptor durant aquests anys és molt intensa i la seva obra, sens dubte, acaba essent un dels principals referents a tenir en compte pel que fa a la literatura catalana d'exili.(2) Si més no, es tracta d'un dels escriptors catalans amb més obra publicada durant el període, tant en català com en castellà,(3) i un dels pocs que acaba fent-se un nom entre els cercles literaris mexicans. És precisament aquest darrer aspecte el que voldria tractar en la comunicació: el de la recepció de l'obra bartriana a Mèxic durant els anys de la seva estada en aquell país. Per tant, es tracta d'un estudi de recepció limitat a un terreny concret: l'anàlisi de la rebuda de l'obra de Bartra a Mèxic durant els anys de l'exili i per part del món cultural mexicà (tant el literari com el periodístic). La feina de recerca ha estat bàsicament d'arxiu i d'hemeroteca, sobretot a partir de material provinent de la premsa mexicana de l'època.(4) D'acord amb els propòsits esmentats, la comunicació deixa de banda quatre altres àmbits d'anàlisi que són els que acabarien de donar sentit a un estudi complet de la recepció de l'opus bartrià: els anys posteriors a la tornada (durant els quals l'obra de Bartra continua tenint un cert predicament a Mèxic); la recepció a l'interior, tant de l'obra publicada a Barcelona com de la que veu la llum al país d'acollida;(5) la rebuda per part dels diversos nuclis culturals d'exiliats catalans; i la recepció en altres països, ja sigui en cercles d'exiliats o d'intel·lectuals autòctons.(6)

Si fem un breu estat de la qüestió observarem que els pocs estudis que tenim sobre la relació entre Agustí Bartra i Mèxic se centren bàsicament en dos aspectes. En primer lloc tenim diverses anàlisis sobre les connexions amb el món mexicà de les dues obres bartrianes que hi entronquen més directament, totes dues amb versions castellanes prèvies o paral·leles a les catalanes: el poema èpic Quetzalcoatl (publicat el 1960 en castellà i el 1971 en versió catalana) i la novel·la La lluna mor amb aigua (amb versions catalana i castellana de 1968 totes dues).(7) De fet, aquest és un terreny molt interessant, però que no queda directament vinculat al que pròpiament és un estudi de recepció. El segon aspecte sí que toca més de ple el nostre àmbit de treball. Es tracta de les nombroses referències —més que no pas anàlisis mínimament detallades— a propòsit de la influència i possible mestratge de Bartra sobre el grup de poetes mexicans coneguts amb el nom de La Espiga Amotinada, a causa del volum col·lectiu que, amb aquest títol i prologat precisament per Bartra, publiquen l'any 1960 Juan Bañuelos, Jaime Augusto Shelley, Óscar Oliva, Jaime Labastida i Eraclio Zepeda.(8)


Uns primers passos amb poca repercussió

Com gairebé sempre que parlem de Bartra, la principal font d'informació són les aportacions d'Anna Murià i en especial la seva Crònica de la vida d'Agustí Bartra (1967, 1a edició). Respecte al tema que ens ocupa, voldria remarcar un aspecte que Murià deixa apuntat per primer cop i que després tindrà un cert predicament en la bibliografia a l'ús. Segons ella, podem distingir entre una primera època en la qual Bartra se sent poc atret pel món mexicà (els seus temes i els mites que recrea queden allunyats dels del país que l'acull) i una segona etapa, des de finals dels anys cinquanta, en què l'aproximació és major (són precisament els anys de Quetzalcoatl i de La lluna mor amb aigua).(9)

La veritat és que des dels primers temps de l'exili, Bartra col·labora en un nombre considerable de diaris i revistes americans (i no pas només mexicans). Així, deixant ara de banda el que és la participació en la premsa catalana pròpiament d'exili, entre 1940 i 1956 tenim detectats textos seus a Repertorio Americano de San José de Costa Rica, La Patria de Colombia, The Nation de Nova York, Correo Literario de Buenos Aires i El Nacional, Las Españas i Excelsior, tres publicacions mexicanes. Tant aquestes col·laboracions com els diferents llibres que publica tenen, però, poca repercussió fora dels cercles de l'exili. A propòsit de la versió castellana d'Odisseu, per exemple, que és de l'any 1955, un dels ressenyadors locals reconeix, ben explícitament, que «este libro ha pasado totalmente inadvertido».(10) Val a dir que encara passa més inadvertida la primera monografia sobre la seva obra: el llibre Suite poètica. La poesia d'Agustí Bartra, que Jordi Vallès havia publicat el 1946, també a Mèxic. (11)

A més de col·laboracions pròpies, la premsa americana —i bàsicament la mexicana— incorpora sovint referències a Bartra, especialment a propòsit de la participació en algun acte públic (conferències, recitals, etc.). Com és lògic, un bon nombre d'aquestes referències són notes biogràfiques de caràcter divulgatiu per donar a conèixer l'autor. Serveixi d'exemple aquesta escrit no signat, de ressons gairebé èpics, aparegut el 1943 a El Universal Gráfico de Mèxic, a propòsit de la publicació recent d'Oda a Catalunya des dels tròpics:(12)

¿Quién es Agustí Bartra? Uno de sus poemas está hecho en el campo de concentración de Agde, en 1939, y su obra dedicada a aquellos cuyo corazón es como una noria llena de viento, acusa la presencia de un poeta... Bartra es al mismo tiempo un hombre. Uno de los hombres barridos seguramente de su patria por la bestialidad nazifascista y que aquí en tierras americanas enarbola la posibilidad de pensar y de decir, después de haber transitado, en un éxodo interminable y angustioso, por los bosques de hijos caídos de su amada patria. Aquí, con la voz temblorosa del poeta, palpita la voz martirizada de Cataluña, la voz martirizada de España...

Si el crític de la publicació comença preguntant-se qui és Bartra és perquè ni ell mateix no ho sap ben bé. Durant els primers anys de l'exili, aquest desconeixement per part dels redactors de les notes de premsa és cosa habitual. Per això li equivoquen el nom i l'escriuen de maneres diferents; o bé s'alterna la qualificació de «poeta catalán» amb la d'«español» o fins i tot «mexicano», cosa que ja no passarà posteriorment. Així, per exemple, el diari Excelsior informa sobre la concessió a Bartra el 1948 de la seva primera beca Guggenheim amb un titular ben simptomàtic: «Dos mexicanos fueron premiados con becas».(13) És clar que potser és més curiosa encara la informació sobre aquest mateix tema que proporciona la revista Picaporte, el redactor de la qual no només dubta a l'hora d'atribuir la nacionalitat del guardonat (que és presentat al mateix temps com a català i mexicà), sinó que, a més, amb la seva síntesi informativa demostra tenir ben poc coneixement tant de l'autor com del país d'origen:(14)

El último poeta mexicano becado por la Fundación Guggenheim es un catalán autor de L'estel sobre el mur y L'arbre de foc. A esta persona se le dice, por su catalanismo, «el Shakespeare de Cataluña».

També és cert que, en aquests anys i a diferència del que succeirà posteriorment, les referències a Mèxic en l'obra de Bartra són pràcticament inexistents. El poeta prefereix servir-se de referents mediterranis (sovint clàssics), amb una clara voluntat de connectar amb una tradició de la qual, sempre des de la seva posició d'exiliat militant, se sent hereu i gairebé dipositari. Un dels pocs moments d'aquest període en què el paisatge mexicà queda assimilat a l'opus bartrià són les «Estances d'Atzingo», escrites el 1953 i incorporades després a L'evangeli del vent (1956). I val a dir que la imatge del país que es desprèn dels textos no és precisament la més positiva.(15) Ja només d'entrada el jo poètic pren consciència dels seus orígens hel·lènics enmig de la nit nàhuatl:

Enllà de la nit nàhuatl, el record ve dels astres.
No puc cantar-los: antiga és ma veu
en la ventosa pàtria on eterns són els rastres
de l'alció i l'hel·lènica deu. (I, vv. 1-4)

Des d'aquesta perspectiva, no és estrany que la identificació amb aquest paisatge nocturn sigui més que improbable:

Oh terra sense autumnes, de ràpides entranyes,
de déus feixucs i ingràvids colibrís:
no em lliga allò que serves, i, mirant tes muntanyes,
més certes sento les del meu país. (III, vv. 9-12)

D'alguna manera és com si, durant els anys quaranta i la primera meitat dels cinquanta, el distanciament entre Bartra i el món mexicà fos mutu: el desconeixement o la manca d'un reconeixement suficient per la banda mexicana comporten paral·lelament un desinterès —i fins i tot una tímida animadversió— des de la banda del poeta i de la seva creació.


L'ull de Polifem o la història d'una aproximació recíproca

A partir de l'any 1957 es detecta un canvi d'actitud, tant pel que fa a la recepció de l'obra bartriana entre el món cultural mexicà, com a l'interès literari del poeta envers la terra que l'acull. Torna a ser Anna Murià qui apunta la hipòtesi per a entendre la causa d'aquest canvi. Concretament es refereix a l'inici, just en aquest moment, de l'amistat amb Alberto Gironella, un pintor mexicà fill de pare català.(16)El pintor estava casat amb Cecilia Treviño (en aquell moment ja, de fet, Cecilia Gironella), una periodista mexicana prou coneguda en el món més aviat frívol de les cròniques de societat, que signava sovint els seus articles amb el pseudònim «Bambi».

És precisament Cecilia Gironella qui publica el mateix 1957 El ojo de Polifemo. Visión de la obra de Agustí Bartra, un llibre que, almenys pel que fa a la qüestió de l'autoria, té trampa: la meitat és una antologia de textos de l'escriptor i l'altra meitat són fragments de la crònica d'Anna Murià, llavors encara inèdita. La periodista —que consta en la portada com a única autora— es limita a escriure el pròleg (pàgines 13-36) i encara sobre un aspecte molt concret (la llum i el color en la poesia de Bartra) i farcit de referències i citacions textuals d'altres autors. Ara bé: del llibre en parla tothom, precisament perquè qui el signa és una periodista coneguda i que en aquell moment tenia un cert predicament en els mitjans de comunicació del país. Això explica que el llistat de ressenyes, comentaris i entrevistes (fins i tot a la televisió)(17) sigui considerable i que a vegades fins i tot se'n parli amb una certa frivolitat que potser s'adiu a la imatge de l'autora —autora hipotètica, si més no—, però que segurament Bartra no mereixia.(18) El que sí que podem afirmar és que a partir de 1957 i de la mà de Cecilia Gironella, Bartra s'introdueix per primer cop en un espai ampli del món cultural mexicà i la seva obra traspassa els cercles reduïts dels grups catalans a l'exili o de la intel·lectualitat literària local. És ben significativa en aquest sentit la ressenya d'El ojo de Polifemo que publica el crític Alfredo Cardona Peña. Hi parla de l'autora com a persona coneguda i reconeguda, i immediatament després afegeix: «¿Pero quién es Agustí Bartra, para que así se ocupe de él?» A partir d'aquí la ressenya es converteix en una presentació divulgativa de la figura del poeta, que de fet no és altra cosa que un descobriment. I la conclusió és clara: el que ha descobert és «un grande y extraordinario poeta catalán» a qui «no lo conocen en México en la forma merecida», per la qual cosa «uno de los libros que más beneficio hará a su obra es éste de Bambi».(19)

Pocs mesos abans de l'aparició d'El ojo de Polifemo, la mateixa Cecilia Gironella afirmava en una de les seves cròniques de premsa que «Bartra es todavía un misterio. Y habita entre nosotros desde hace quince años».(20) No hi ha dubte que, després de la difusió d'El ojo de Polifemo, en bona mesura el misteri s'ha esvaït. D'altra banda, la inclusió dels fragments inèdits de la crònica d'Anna Murià acaben de reblar la imatge pública de la parella. Així ho interpreta, per exemple, un dels col·laboradors d'Excelsior:(21)

Agustí i Anna Bartra, dos seres en plenitud, para quienes la vida entera es promesa continua, no porque su existencia sea precisamente un regalo, que si alguien ha probado el sufrimiento hasta las heces son ellos, sino porque viven cada instante con autenticidad, entregándose al trabajo, al arte y a la amistad con fervor. Agustí Bartra es el poeta del Ojo de Polifemo, obra salida de prensas recientemente.Y Anna, su esposa, la traductora que halla siempre la palabra precisa.

El mateix Bartra se sent tremendament il·lusionat amb la repercussió que està tenint el llibre i així ho confessa, per exemple, en carta a Jordi Pinell del 9 de setembre d'aquell any:

He viscut uns dies de gran joia i felicitat. L'aparició del llibre El ojo de Polifemo (en una edició meravellosa, com podreu veure aviat, car avui mateix us n'envio un exemplar), marca una fita i un començament. És un llibre que em confirma en obra, esperit i vida, i pressento que tindrà una vasta influència humana. Ja me n'han arribat els primers senyals, per bé que sols fa un parell de dies que en circulen exemplars.

I ho acaba de reblar en una altra carta, aquesta del 6 de novembre, també adreçada a Pinell:

El meu retard a comunicar-me amb vós ha estat degut, més que res, a anar molt mancat de temps. La culpa d'això la devem en bona part a El ojo de Polifemo, que està causant una veritable sensació. Hi ha hagut una allau de crítiques als diaris i revistes, el llibre es ven molt bé i els cercles d'amics de llengua castellana cada dia augmenta. I d'una manera que comença a preocupar-me, perquè a casa molt sovint sembla un cafè. Em roben molt de temps, però com no atendre aquests fervors nous, rostres veus, atenció bategant i influència viva que s'anomenen Gironella, Montaña, Bañuelos, Valdés, Mutis, De la Colina, Oliva, Cepeda, Labastida, etc.; tots joves entre els vint i els trenta anys? Odiseo va obrir la bretxa, però El ojo de Polifemo ha conquistat definitivament.

Les dues citacions són enormement significatives per entendre el canvi d'actitud d'Agustí Bartra, la seva major aproximació a partir d'aquest moment a la cultura mexicana i als seus referents literaris i, sobretot, per demostrar la importància de la recepció del llibre de Cecilia Gironella en aquest procés.(22) Dit d'una altra manera: Bartra s'interessa pel món mexicà i acaba incorporant-lo a la seva obra just quan aquest mateix món mostra interès per ell i per la seva literatura. Coincideix a més —tinguem-ho present— amb el trencament que es produeix, justament l'any 1957, de molts dels principals lligams que havia mantingut fins llavors amb l'interior. És el moment del refredament de les relacions amb Joan Fuster i, sobretot, amb Antoni Ribera, que havia exercit durant deu anys com a principal representant seu a Catalunya. Serà doncs un període de major aïllament respecte al món cultural i literari de la postguerra catalana, cosa que d'alguna manera es compensa amb l'aproximació, primerament als joves intel·lectuals mexicans i, poc després, a la nova generació d'escriptors catalans.(23)

El 1957 també és l'any que Bartra publica la segona edició en castellà de la seva Antología de la poesía norteamericana. La premsa mexicana en torna a parlar força, cosa que acaba de complementar la projecció del poeta entre el món cultural mexicà a partir d'aquest moment. És prou significatiu que aquesta segona edició tingui un ressò mediàtic considerable —un «acontecimiento literario excepcional», llegim a les pàgines d'Excelsior—,(24) mentre que la primera (del 1952) passés més desapercebuda.(25) D'entre totes les ressenyes n'hi ha una de ben curiosa: la de Francisco Zendejas, també a Excelsior, que parteix del tòpic de la personalitat catalana sacrificada i treballadora. Això explica —segons el crític, és clar— que un poeta català com Bartra sigui capaç de tirar endavant una feina de traducció tan imponent, cosa que seria impensable en altres casos:(26)

Pocas veces nos encontramos ante un trabajo tan señero y fecundo como este de Agustí Bartra, el poeta catalán que, encima, dirige las labores literarias del club «El Libro del Mes», donde revisa o realiza una traducción por mes. ¡Con razón Cataluña sostiene razones separatistas! Pregúntenle ustedes a un andaluz qué piensa del trabajo. ¡Ni lo permita Dios!

Al marge d'aquesta curiosa justificació de l'independentisme, la ressenya posa en evidència un aspecte que a partir d'ara serà innegable: Bartra és, indiscutiblement, «el poeta catalán», un qualificatiu que ja ningú no posarà en dubte, a diferència del que passava anteriorment. No és altra cosa que un símptoma més de l'apropament recíproc entre el poeta i el poble que l'acull.


Entre Quetzalcoatl i La Espiga Amotinada. Una relació consolidada

El període que va de 1957 al gener de 1970 —la data del retorn— és el moment àlgid de la relació recíproca entre el poeta català i el món mexicà. És ara quan Bartra escriu i publica els poemes de Quetzalcoatl (1960 en versió castellana) i la novel·la La lluna mor amb aigua (1968), dos intents seriosos i complexos d'incorporació i assimilació de la cultura mexicana. No és pas una casualitat que el projecte de Quetzalcoatl comenci a forjar-se en la ment del poeta just durant l'any 1957 i que els primers versos siguin del mes d'octubre, en plena campanya de promoció d'El ojo de Polifemo.(27) Tampoc no ens passa desapercebut que la primera versió de Quetzalcoatl que es publica (la castellana, el 1960) estigui dedicada precisament al matrimoni Gironella. De fet, aquest seguit de fets concurrents no és altra cosa que una nova confirmació del canvi d'actitud de l'escriptor respecte al món mexicà quan al país comença a forjar un cert reconeixement públic de l'obra bartriana. I és que, en paraules d'Anna Murià, «Agustí Bartra, ese extranjero no del todo extranjero [...] había penetrado el espíritu de México, había sido penetrado por él».(28) El que no es pot negar, en aquest sentit, és que la reacció del poeta és immediata i inequívoca. I encara més: si donem un cop d'ull al començament del cant XII, als primers versos que va escriure del llibre, observarem una reaparició de bona part dels trets que caracteritzaven els dos fragments anteriorment citats de les «Estances d'Atzingo» (la muntanya, el colibrí, els déus o la nit nàhuatl), però ara tots ells amb connotació positiva:

Aleshores, Quetzalcoatl digué al seu cor:
— Oh remor de la meva fugida, ràfega de l'est que estens la meva ombra al peu de la muntanya!
Nua anava la meva ànima per les ribes del silenci,
ajaguda sobre l'herba com una primavera coberta de fruits,
ajaguda tota la nit damunt una estora de lluernes i amb el colibrí invisible als llavis.
La meva ànima sola, la meva ànima de foc, somiava neu alta, cridava sabes, cantava espigues contra Tezcatlipoca
mentre la nit del mar es cabdellava als seus peus i començava la fresa de milions de llunes...

(Cant XII, vv. 4-10)

A partir d'ara, l'atenció de la premsa mexicana a la feina de Bartra serà constant. A propòsit de Quetzalcoatl, per exemple, fins i tot es detecta un seguiment prou detallat del procés d'elaboració del llibre, que complementa el bon nombre de ressenyes que es publiquen al llarg de l'any 1960. Així, durant el 1959 s'editen fragments del text en diferents publicacions.(29) I a finals d'any s'organitzen també recitals per donar a conèixer el volum i la premsa se n'ocupa convenientment.(30) Però no només això: pensem que el 1958 apareix l'edició castellana de la novel·la Crist de 200.000 braços, reelaboració del que havia estat Xabola (1943).(31) I es publica en una de les col·leccions de butxaca de l'editorial Novaro, amb un ampli tiratge de 15.000 exemplars i un ressò mediàtic considerable. Paral·lelament, Bartra incrementa la seva participació directa a la premsa. Així, durant els anys 1958 i 1959 es converteix en un dels col·laboradors habituals de México en la Cultura, el suplement literari del diari Novedades, lloc on publica nombrosos textos literaris propis i articles diversos, especialment sobre altres escriptors, amb traduccions incloses (de Herman Melville, Carl Sandburg, Louis Aragon, Nikos Kazandzakis, etc.). No és el moment de fer una catalogació i anàlisi exhaustiva de tot aquest material, però val la pena destacar si més no una nota memorialística sobre el vintè aniversari de l'estada als camps de concentració (32) i la publicació completa de la versió castellana de l'obra de teatre Cora i la magrana, coincidint amb l'estrena de l'obra, entre el 15 i el 28 de febrer, al Teatro Orientación de Mèxic per part del grup experimental Teatro Estudio.(33)

Tot plegat ajuda a entendre que el 1959-1960 Bartra ja no sigui el poeta desconegut dels comentaris del període anterior, sinó que ara, contràriament, es parli explícitament de «el célebre poeta catalán Agustí Bartra» (34) i poc després les revistes li dediquin dossiers especials. És el cas de Fiesta Brava de Guadalajara el 1962 (35) i de México en la Cultura el 1963, amb un número que incorpora una breu biografia, una entrevista i diversos textos literaris en vers i en prosa.(36) Tampoc no ens ha de passar desapercebut que es Bartra qui s'encarrega de preparar, també el 1963 i per a México en la Cultura, una antologia dels darrers cent anys de poesia mexicana, la qual cosa posa en evidència no només l'interès pel tema, sinó també el coneixement de la matèria. Només de la dècada 1951-1960, per exemple, s'antologuen textos de setze autors diferents. Senyal que l'antòleg estava prou al dia de la jove poesia mexicana del moment.(37)

La carta a Jordi Pinell anteriorment citada ens permet deduir que és també a finals dels cinquanta quan es consolida la relació amb el grup de joves poetes mexicans de La Espiga Amotinada encapçalat per Juan Bañuelos. S'ha parlat molt d'aquests contactes i del suposat apadrinament de Bartra a propòsit de la publicació el 1960 del volum col·lectiu que dóna nom al grup.(38) El tema donaria per a un estudi monogràfic. En el marc d'aquesta comunicació ens limitem a oferir les línies mestres del que podria ser aquest estudi, especialment a partir de la documentació que es conserva a l'arxiu del poeta, que en bona part és inèdita. La primera idea a tenir en compte és que Bartra exerceix certament el seu padrinatge sobre el grup i ajuda els seus cinc components a donar-se a conèixer com a poetes. Torna a ser significatiu que els primers rastres d'aquest apadrinament siguin de l'any 1958, just en el moment del canvi d'actitud que hem anat resseguint. La carta a Pinell en què esmentava la relació amb els nous amics mexicans era del novembre del 1957. Només un any més tard la relació es concreta en un primer pròleg a una brevíssima mostra antològica de tots cinc poetes que Bartra publica en una de les seves col·laboracions habituals a México en la Cultura. El prologuista els presenta «con una fe entreverada de ternura» i com a bons exemples d'una «poesía de la vida» que vol ser abans que res «toma de posesión trascendental». També és cert que el matís en el títol del prefaci («Cinco poetas fraternales que todavía no descubren el amor») sembla com si volgués mantenir el lector a l'expectativa del que se suposava que encara havia de venir.(39)

I el que havia de venir, vindrà. La fita clau de la relació amb el grup consisteix en la publicació el 1960 del llibre col·lectiu La espiga amotinada. Bartra és qui fa directament els tràmits amb l'editor i qui prologa el volum.(40) I el text, en la línia del que ja advertíem anteriorment, es converteix en una declaració de principis de la poètica pròpia, per la qual cosa els trets que destaca dels poetes del grup —ja sigui de manera individual o col·lectiva— s'apropen molt a la concepció bartriana del gènere: «el valor del espíritu en función de libertad», la «carga de imágenes», la «decidida repugnancia contra el poema corto [...] y contra el juego estético como finalidad en sí misma» o «la realidad fecundada por la dialéctica simbólica del espíritu». Perquè, en definitiva, «Bañuelos, Oliva, Zepeda, Shelley y Labastida están dentro de una poesía cuyo espíritu se adhiere al destino del hombre».(41) Una lectura com aquesta ens permet interpretar que allò que Bartra realment està intentant forjar no és només un padrinatge, sinó un autèntic mestratge. Per això en parlar de la poesia de tots ells, el prologuista està fent una lectura interessada: ofereix una imatge més unitària —més bartriana, si es vol— de la que segurament s'ajusta a la realitat. Val a dir que, almenys en un primer moment, els cinc poetes mexicans assumeixen aquesta imatge que Bartra potencia i els atorga. En aquest sentit, és ben significatiu —i curiós— el poema adreçat al mestre que el gener de 1961 signen conjuntament els cinc components del grup, tot i que l'autor material del text és Juan Bañuelos.(42) Diu així:

ULISES

Para el Viejo Bartra

Oye quejarse las vigas de mi casa;
escucha el corazón de cinco amigos:
yo sé que estarán cerca sus latidos
de tu pecho de viejo lobo
y de Ana.

La pena nunca ha uniformado versos,
por eso escribo sin medir el tiempo;
porque el tiempo es un puente
— sin aguas y sin viento—
que vas a atravesar con tus ausentes.

Hermano de hace un pecho,
de hace un diente de ternura,
tu sabes que el amor es movimiento
y que el hombre más cuerdo
es aquel que ahora da de beber su locura.

No intentes platicarnos de tu viaje.
No nos hables de días y distancias.
Pues basta saber que tú nos dejas
para pedirte que en el mar nos veas,
en el Mediterráneo de tus playas viejas,
en la llovizna de París,
en Grecia...

No insistas.
No intentes platicarnos de tu viaje,
pues des de ahora estamos hechos ya los cinco
un amoroso y fraternal mensaje.

El poema és un clar reconeixement de mestratge, escrit poc abans que Bartra faci una de les seves anades als Estats Units i quan —pel que es desprèn del text— ja té planificat el viatge a Europa que iniciarà a finals d'agost d'aquell mateix any. El reconeixement i l'homenatge són inqüestionables, però no ens passa desapercebut que, ni que sigui indirectament, el poema demana també que l'homenatjat no abusi de les seves prèdiques (vv. 15, 22) ni insisteixi gaire (v. 21). És una forma, ni que sigui molt lleugera, de marcar distàncies. I és que, de fet, aquesta mena de tàndem entre mestre i deixebles funciona fins a l'anada de Bartra als Estats Units, però després ja no. El 1961 el moment àlgid de la relació de l'escriptor català amb aquest grup de poetes mexicans comença a decaure. Les poques cartes que es creuen mentre dura el viatge són un símptoma d'aquest refredament. El 3 de juliol de 1961, per exemple, Bartra es queixa a Jaime Augusto Shelley en carta des de New Haven que fa cinc mesos que és als Estats Units i que no ha rebut cap senyal de vida dels companys de La Espiga:(44) (43)

Ya empezábamos a creer que la «espiga» se nos había desgranado, y que, si bien no podíamos haber sido olvidados, el recuerdo había entrado en aquella zona crepuscular donde uno no se exige ningún esfuerzo directo para avivar la llama o mantener el diálogo. Porque el caso es que a los cinco meses de ausencia, la tuya es la primera carta fraterna que recibo de México. El silencio —¿por qué no decirlo?— me dolía: era como un puente dolido en mi corazón. Soy hombre de cicatrices, bien lo sabes, como sabes también que algunas de ellas he podido convertirlas en manadero; pero esta última, la callada, era una especie de cicatriz de herida ausente, por decirlo así, y todavía me negaba a aceptarla... A Lacole mandé una postal, a Xalapa, hará tres o cuatro meses. A Juan le escribí dos veces... Bueno, ya me he rasgado un poco las vestiduras, y la verdad es también que, tanto Anna como yo, buscábamos y encontrábamos excusas para soluciones provisionales: porque os queremos demasiado, sois demasiado únicos para que nos arriesguemos a cerrar nada.

És clar que hem d'entendre que aquest refredament no és altra cosa que una crisi de creixement.(45) És cert, en paraules del mateix Bartra, que «después cada cual siguió su camino particular», però no és menys cert que, almenys fins al 1965, el grup continua funcionant i publica Ocupación de la palabra, el segon volum col·lectiu, però ja sense pròlegs, apadrinaments ni mestratges explícits.(46)

Fruit d'aquesta vinculació amb el grup de La Espiga Amotinada, hi ha un altre aspecte a tenir en compte: Bartra ha pres partit i això el situa en primera línia de les polèmiques literàries del moment. Així, a més de grans defensors, comença a tenir seriosos detractors entre la crítica mexicana, cosa que fins llavors —ja sigui per respecte o per desconeixement— no havia succeït. El canvi és en realitat un símptoma de normalitat en el procés d'apropament de Bartra al món cultural mexicà, però també posa perfectament en evidència el compromís del poeta enmig de la realitat que l'envolta. Només cal llegir algunes de les ressenyes amb motiu de la publicació de La espiga amotinada. Fins i tot hi ha qui parla de «el insoportable prólogo de Agustí Bartra» a un llibre que el que provoca són «ganas de ponerse a llorar por nuestros subdesarrollados países literarios».(47)

Potser per tot plegat no és d'estranyar que la presa de posició de la crítica mexicana respecte a l'obra posterior de Bartra no sigui tan unànime. Encara hi ha acord el 1962 a l'hora de la valoració positiva pel que fa a la publicació de la versió castellana de Màrsias i Adila en un número monogràfic de la revista El Corno Emplumado,(48) però les discrepàncies són ja ben palpables a propòsit de la versió castellana de La lluna mor amb aigua (1968). La novel·la, com sabem, significa un nou intent d'assimilació del món mexicà a l'obra pròpia, el qual complementa i culmina el que havia estat anteriorment Quetzalcoatl. Ara, però, el reconeixement ja no és total. En les nombroses ressenyes que es publiquen a la premsa podem llegir comentaris per a tots els gustos, que van des de l'elogi sincer fins a qui considera que el text posa en evidència «errores de principiante».(49)


Una valoració final

De les dades aportades i de la interpretació proposada podem deduir que tant la relació de Bartra amb el món mexicà com la recepció de la seva obra a Mèxic durant els anys de l'exili són prou complexes i passen per moments ben diferenciats, especialment a partir del canvi d'actitud del poeta des de finals dels anys cinquanta. Aquest procés de progressiva aproximació entre Bartra i el món mexicà és el que explica que en una entrevista de l'any 1979, quasi deu anys després del retorn definitiu, el poeta afirmi contundentment que «si una nueva coyuntura trágica me arrancara nuevamente de mi país, escogería de nuevo México como tierra y patria indispensables».(50) O que Anna Murià, ni que sigui sense signar amb el seu nom, faci afirmacions també ben concloents en el sentit que «hubo identificación por parte del poeta y hubo reconocimiento por parte del país. La prensa mexicana se hizo muchas veces eco de sus realizaciones: ediciones, recitales, cursillos... [...] México dio mucho a Bartra y éste dio mucho a México».(51) Al llarg de la comunicació hem pogut anar veient que les coses en realitat no són tan clares ni senzilles i que posen en evidència la complexa relació entre els intel·lectuals exiliats i el món i la cultura que els acull. Que les coses no són tan simples es posa de manifest, per exemple, en la mateixa entrevista de l'any 1979 quan Bartra reconeix que «tanto La luna muere con agua como Quetzalcoatl tuvieron escasíssima divulgación entre el público mexicano, por razones difíciles de explicar». Senyal que molt satisfet de l'acollida no en va pas quedar. En aquest sentit, encara és més clar el fragment final de la carta que el 28 de novembre de 1969, pocs dies abans del retorn, adreça al seu amic mexicà Carlo Antonio Castro:(52) (53)

Creo que eres el único en México que tiene toda mi obra, reunida con una fidelidad conmovedora. ¡Mira que ir a dar en La luna precisamente ahora, como un astronauta de más honduras que los que EE.UU manda! Los mexicanos, y me duele decirlo, han hecho muy poco caso de mi plenilunio, como tampoco se han mostrado nunca interesados en mi Quetzalcoatl!